FINS SEMPRE

Avui hem viscut allò que ningú vol viure, el comiat. El comiat de gent que en pocs dies han aconseguit que ens els estimèssim moltíssim, gent que sense fer res en especial, només sent com són ens han emocionat i ens han fet sentir.

Mentre érem a la festa de clausura amb tots els nens, monitors, responsables i pares el cap m'ha jugat una mala passada: ostres! i si no els torno a veure mai més, són gent que m'importa...no no no, no pot ser, això no pot estar passant, no s'està acabant!!

Doncs si, ja s'ha acabat la "Colonie de Vacances, Daloa 2009", ufff...quantes emocions en poc temps, quantes rialles, mirades, petons, abraçades, queixalades, pessics... Jo en vull més!

Està clar que aquesta experiència quedarà dins nostre i no s'esborrarà mai. Ens servirà per entendre altres maneres de caminar, i això és riquesa d'aquella que no ocupa espai.

Ja m'anyoro i encara no he marxat, ploro com si ja fos molt lluny d'ells i encara sóc aquí...ufff!

M'acomiado de la colonie amb una gran sensació de felicitat, causant-me un somriure permanent,

à bientôt

PD: A partir de demà dilluns és molt possible que no disposem d'internet. Bona nit a tothom!

¿ DAMOS UN PASEO POR DALOA ?

Hoy daremos una vuelta por la zona. Daloa, vista en el mapa, parece una ciudad grande. La mayoria de sus calles son de arena rojiza y de suelo irregular, con baches y desniveles. Solo una cruz asfaltada parece dividir la ciudad en cuatro partes. Sus caminos, a vista de pájaro, ordenan la ciudad formando cuadrículas.

Las orillas de los caminos se visten con pequeños puestos, construidos con tablones de madera, donde las familias venden cocos, mandarinas, naranjas, huevos, pastas de coco (que las frien allí mismo), ahuacates, algunas golosinas... En algunas esquinas también podemos encontrar otros kioskos, algo más grandes, donde compramos pan, papel higiénico, agua, patatas...

Paseando por nuestro barrio, los niños nos saludan al grito de: Tonton Jordi! o Tata Marta/Raquel/Ana/Isabel! En la colonie nos llaman a todos los monitores con el prefijo Tata, a las chicas, o Tonton, a los chicos. Es un saludo respetuoso hacia los adultos.

Además de la casa de los escolapios, donde vivimos muy cómodos , hemos visitado dos casas. La primera, donde nos acogieron con una deliciosa cena, era de una familia amiga de los escolapios. La segunda es de uno de los monitores responsables y de más edad de la colonie, Couma, que es un profesor de formación profesional. Es un hombre encantador.

En general, las casas son de una sola planta, y muy humildes. Pero algunas bien equipadas con electricidad, agua corriente, etc. Aqui no necesitan sistema de calefacción del agua, ya que no existen los inviernos fríos. Aunque en estos dias de nubes y lluvia incansable a menudo necesitamos la camiseta de manga larga... Cocinan en sus patios, donde disponen de un sistema de fuego de leña un tanto curioso, construido con barro y donde pueden utilizar más de una olla o sarten al mismo tiempo.

Pero también, paseando por el pueblo, hemos visitado barrios donde las viviendas son mucho más pobres. Hechas con tablones, sin las condiciones higiénicas básicas, y con mucha miseria. En las calles se acumulan montones de basura donde picotean algunos pollos callejeros y donde a menudo acuden los niños en busca de algo útil

Cuinant torrijas a costa dIvori...

eun pe surrealist!!!!!! (aixi va el meu frances)

M'acabo d'escapar de la cuina per venir a actualitzar el blog, q ara feia dies q no deia res. Avui es el tipic dia que cuinen els de fora, es a dir nosaltres, i aquest cop no es truita de patates, ni pa amb tomaquet ni botifarra amb mongetes. El menu es paella ( en jordi fa estona q s'hi baralla), porra, tipica dandalucia (una mena de romesco que ja ens ha fet algun cop l'Isa) i de postres m'ha tocat fer torrijas. Sense haver-ne fet mai i menjat nomes un cop. Pero crec que han quedat prou bones. La Marta ens fa de pinxe a tots i la Rachel la tenim a la pelu, una monitora i una nena de la colonia li estan fotent unes quantes trenetes al cap. (acaba darribar amb 27 trenetes)

I coooooom va tot????? doncs b b....

Ahir vem anar a sopar amb l'Andrea, un informatic italia q porta dos anys a Daloa coordinant un projecte d'alfabetitzacio de nens i adults d'una ong italiana, i que es vei nostre. I amb l'Adela una noia italiana tb, que treballa a la ONU i q ara esta a cote divori per donar suport a les eleccions que hi ha al novembre. Ens va explicar que el juny havia acabat la segona fase per inscriures i obtenir un dni. Es a dir per censar-se doncs fins ara encara no existia cens. El problema pero es que hi ha el proces parat per falta de diners. ( si es que ho vaig entendre be) els treballadors fan vaga pq no cobren. ( http://news.abidjan.net/h/340687.html )

Geeeeeeeeeeent a nosaltres nomes ens queden dos dies de colonies.!!!! El diumenge ja acabem amb una festa on fins i tot hi assisteixen els pares. Ja us explicarem.

Anem a sopar el nostre sopar aaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhh hem convidat el cuiner que de fet es per qui ho fem. El JB !!!!

jaja va marxo q la resta ja stan cridant eiiiiii la Malaronee.... jo com q no es dimecres no m'he de pendre el Laiam. Alaaaa fins la proxxxeeeeeeeeeeent.

A per cert avui les nenes Isa,Raquel i jo mateixa hem pogut anar de mercadillo, hem fet campana de les colonies per comprar el sopar i ha valgut molt la pena.

marxooooooooooooooooo ja deuen haver beneit i tot

petonts i molts recooooooooooooords q tothom.

Mmmmm...

Aquest petit muntatge ha estat fet a corre cuita, ja que amb l'Anna estem fent el sopar per a tots, i en som uns quants!!

Bon profit a tothom!

ELS PENTINATS

El primer dia que vàrem arribar a la colònia haviem de distingir els

nens de les nenes pel vestits tradicionals (feien una celebracio) ja que tots anaven amb els cabells ben curts. Es veu que a l'escola, per no marcar diferències, no només els fan anar amb uniforme sino que els obliguen a portar el cabell ben curt.

Això el principi era un problema per nosaltres però a mesura que hem anat avançant les colònies les nenes s'han anat fent pentinats ben diversos. Ara que ja ens haviem après les cares

tornem a estar desorientats per saber qui és qui.

La veritat és que és maco de veure la originalitat dels pentinats.

El grupU

Pels que encara no ens coneixeu a tots, aquestes som les personetes del grup.

D'esquerra a dreta som l'Anna (la patosa, ja porta un morat), l'Isa (la "chava", aaaaamb laaaa mààààààààà endins...), la Rakel (la que no deixa dormir perquè no calla), la Marta (la menja cartilegs, nyam nyam bon profit), en Bertrand (el nen gran) i en Jordi (el figurin de Tintin).

Aquest som el grup que donem mil voltes a les coses. Ara bé, en decidir el nom del nostre grup hem coincidit a la primera.

C'EST PRESQUE LA FIN

Après des jours de rencontres entre amis colons et moniteurs, les enfants comme les monos vont devoir penser au retour au calme pendant ces derniers jours de la colonie. Un peu de leur courage. Pourtant on se sente bien joyeux entre bons amis, amitié tissée durant les vingt et un (21) jours qui nous ont permis d'être ensemble. Quelquefois des grâces sensibles et des inspirations majeures nous entraînent à faire des œuvres pour essayer d'établir et renforcer des liens de fraternité, mais sommes-nous capables de continuer sans consolations ? C'est pour cela que disons courage aux uns et aux autres. C'est un début, mais qui doit avoir une continuité pour la bonne cause des enfants de la ville de Daloa.

-----------------------------------

No us penseu pas que ja tenim aquest domini de l'idioma. Ja ens agradaria! El missatge es d'en Bertrand, que tambe esta fent un blog aquests dies i l'hem liat.

ASISTIR A LA COLONIE

Resulta encantador observar cómo disfrutan los niños y niñas de la colonie de todo lo que, monitores ivorienses y catalanes, les ofrecemos. Sus risas y sonrisas, sus ganas de jugar, su participación y colaboración, su entusiasmo, su cariño...

Pocos motivos impiden a estos niños asistir a la colonie. Y en ocasiones, ni siquiera la enfermedad.

A menudo hacemos uso de nuestro botiquín para las curas básicas de los niños, pero hemos visto necesario ofrecer también Paracetamol a los niños que vienen con fiebre.

Hace unos dias un niño de la colonia se encontraba enfermo. Dias atrás ya se mostraba con ganas de participar pero cansado, y le costaba sonreir, aunque lo intentaba. El miercoles pasado le pregun

tamos cómo se encontraba, y su respuesta fue directamente a pedirnos “la pastilla de esta mañana” (ya le habíamos dado un Paracetamol). Cualquier corazón se rompería al escuchar esas palabras y observar la expresión de su cara. Le pedía a su amigo que se quedara con él, no quería quedarse solo. Le tomamos la temperatura y estaba a 39,5°C. Seguramente tiene malaria. Le dimos otra pastilla y le mojamos la cabeza. Temblaba, y se acogió a mis rodillas para descansar. Es triste ver como un niño es capaz de asistir a la colonia, enfermo... y que llegue a pedir una pastilla de esa forma tan directa... No se quejó, sólo nos pidió la pastilla.

Ayer asistimos a la fiesta de la Asumpción, a la celebración del 50 aniversario de la congregación de las monjas de la Asumpción, a la que pertenece la señora Raquel. La señora Raquel es aquella mujer de León que nos enseñó el material de la escuela. El acto, como ya os ha explicado Anna, fue muy largo y asistieron muchísimas personas. Fue curioso observar cómo vestian los fieles para aquella fiesta tan celebrada. La mayoria, hombres y mujeres, se hicieron vestidos y camisas con diseños muy variados, pero con la misma tela: azul o lila y con motivos de la fundadora de la congregación (Santa Maria Eugenia de Jesus). Eso sí, muchos de los diseños estaban muy bien pensados y los lucían con encanto.

Aquí a menudo llevan este tipo de vestidos o camisas con estampados de temas religiosos.

Hace unos dias nos explicaron que mucha de la ropa que se recoge en España, u otros paises, con la intención de donarla a quien la necesita en Cote d’Ivori, se pierde al llegar al pais, y se acaba vendiendo.

Cuando observo cómo van vestidos los niños y niñas, deduzco que muchos de los vestidos que llevan vienen de estas donaciones, ya que se trata de vetidos de comunión o muy elegantes, pero que ellos usan aqui diariamente. Otros visten con pantalones cortos y camiseta.

En fin, otro dia os explicaré màs cosas de la ciudad. Ahora me voy a dormir, que creo que soy la única que aun ronda por la casa.

L'HORARI D'UN MONO

Aqui a Costa D'Ivori hi ha monos, aixo no és cap novetat pero en aquest article fa referència als monitors. I els nens que assisteixen a la colonia es diuen 'colon'. Bé doncs us explico quina és la nostra rutina d'un dia normal a la colonia.

1/4 de 8h sona el despertador, pero no és d'estranyar que ens adelantem al so del despertador. Des de ben mati ja ens desperten els cants dels ocells com també la claror del dia (i no dic del sol perquè sembla que aquest esta de vacances). De fons també sentim els musulmans com oren. Durant la nit sona musica a totes hores, sigui l'hora que sigui per aixo moltes vegades ens despertem una mica cansats. Alguns ens dutxem quan ens llevem i d'altres abans d'anar a dormir. Pero ara no ho podem fer ni a la nit ni al mati doncs han tancat l'aigua a tot Daloa.

2/4 de 8h esmorzem llet en pols amb cafè o xocolata acompanyat amb

pa amb mantega i quan podem ens preparem un entrepà de truita, mmm aixo si que és un bon esmorzar.

8:00h. Arribem al centre cultural. Com que hi ha monitors que no cumpleixen amb els horaris fan una llista d'arribada. Qui arriba més tard de 1/4 de 9 és com si no hagués assistit. Nosaltres ja ens va just, pero sovint per culpa de la calma d'en Bertrand.

8:00 -8:30h fem animacio per fer temps mentre van arribant tots els nens i nenes. Aixo vol dir cantar i ballar les cançons que hem anat aprenent al llarg de les colonies. O sigui que des de bon mati la cosa ja esta ben animada.

8:30-9:15h fem classe de cant. A la ultima reunio vam quedar que un dia fem cants catalans i el seguent cants ivoriencs aixi ens aportem cants nous mutuament. és un dels pocs moments que tenim tots els nens junts. és emocionant veure 140 nens i nenes cantar a l'hora. Aquestes cançons son les que es van cantant tot el dia per animar les colònies.

9:30-10:15h fem algun taller. La veritat és que com que és la primera vegada que s'organitzen unes colonies no disposen de gaire material. Aixo ens condiciona bastant el desenvolupament de segons quins tallers. Aquesta vegada estem limitats pel material que hem portat nosaltres de casa. Hem vist que valoren molt la capacitat de dissenyar, imaginar i crear. Per aixo algun dia han fet una classe teorica de disseny i a la seguent hora una classe practica.

Deixem un quart d'hora de descans i es dona una galeta als nens;

10:30-12:00h fem un canvi d'activitat, o bé un altre taller o algun joc.

S'ha de dir que porten un ritme molt 'dusman dusman' (tranquil.lament) i per aixo sovint no tenim temps d'acabar l'activitat programada deixant-la pel dia seguent.

A les 12 els nens se'n van cap a casa i nosaltres cap a la parròquia a dinar amb els escolapis que ja us ha explicat l'Anna. Si podem intentem fer una migdiada però no podem sempre per falta de temps o bé perquè ens porten a dinar a fora.

15:00-15:30h mentres els nanos van arribant es fa animacio com al mati. Es curios com els nens no es cansen de repetir tant les coses. de fet és el seu sistema d'aprendre les coses, a base de repetir les coses un cop rera un altre.

15:30-16:30h des de que hem començat les olimpiades a les tardes fem els partits de futbol (els nens), hanball (les nenes) i balon panier (mixte). Mentres uns juguen els altres animen com si els hi anés la vida.

16:30-17:00h ens agrupem per families per fer l'avaluacio amb els nens i un cop acabat es reparteixen tres premis a les families. Vull dir, es donen simbolicament tres folars dels colors de la bandera: taronja (qui ha animat més), blanc (per la pau) i verd (per qui ha respectat més el medi ambient). Després d'això ja marxen a casona.

17:15-19:30h (aproximadament) fem reunio de monitors per avaluar com ha anat el dia i per programar les activitats de l'endemà. S'allarga tant perquè tothom dona la seva opinio de tot encara que es repeteixin. També ho enlenteix el fet que en Bertrand de tant en tant ens va traduint les coses més importants.

Ara hem creat una rodqr per alternar-nos l'assistencia a les reunions aixi no cal que pringuem tots cada dia. I d'aquesta manera tindrem temps d'almenys visitar una mica el poble.

19:30-20:00h anem tranquil.lament a casa tot i que estem a cinc minuts. Però moltes vegades en Rene ens porta qmb el cotxe de la UN (ens sentim molt ridiculs).

20:00h-20:45h aproximadament sopem. Jo és l'àpat que tinc més gana al contrari que a casa.

Quan acabem de sopar ja no tenim ànims ni forces de fer res. Un dia vam jugar a cartes i un altre dia vam fer un intent de jugar al Kiriki però només desitgem el llit (almenys jo).

A vegades a les 22:00h ja som al llit.

Bé això és una aproximacio del que fem cada dia. La meva pregunta és... i les vacances quan les comencem?

Segon diumenge de colonie i sense festa

Hooooooooooles tu ebribodiiiiiiii!!! I moltes gracies pels comentaris, es divertit i agrait anar sabent de vosaltres.

Com podeu veure els diumenges em toca escriure a mi... :-) La veritat es que aprofito que uns dormen, els catalans, i els altres son a missa. Avui tots hem decidit no anar a missa pq ahir en vem tenir una de 4 hores i mitja oleeeeeeeeee!!!! Ei no va ser el toston que us penseu... bueno anem a pams.

Us vaig a presentar la gent que ens acull pq cadascu s'haura fet la seva imatge. Com deia algu anteriorment el nostre contacte es en Bertrand, un escolapi de 36 anyets de Senegal, que estara a Cote d'Ivoire durant tres anys, ara en porta un, i que la seva missio es animar i muntar coses pel jovent i pels infants i creiem q ho fa molt b!!!! Les colonies les ha muntat ell i d'ell depenen.

Despres tenim a l'Agustin ni idea de ledat i diria que es daqui, no tenim massa contacte amb ell. Pertant no he pogut dir si darrera laparença de persona que no li falta de res, hi ha alguna cosa mes. edat té 34 anys.

Despres esta el Joseph, amb ell podem parlar angles i potser cada cop es una mica mes proper. En Joseph és de Dakar (Senegal) i ell durant l'any viu a Abidjan, ara esta de vacances. Pero de vacances,vacances,... no com nosaltres q no parem de fer hores extres :-) edat diria q quaranta i pocs.

Despres esta en Sergi o aixi li diem nosaltres, tb del pais i té 33 anys. Va fent la seva i entra q sovint porta els cascos posats i que no parlem lidioma doncs molt contacte tampoc hem tingut.

Falta el jefe de la casa, q no el coneixerem pq ha marxat de vacances al seu pais, Italia.

El mes simpatic, proper, i mega atent es en JB Jean Baptist, el cuiner!!!! Aquest es maquissim i ens cuina cada dia de diumenge.... fa uns guisaaaaaaaaats qqqqqqqqqqqq ....

Doncs aquests son els nostres companys de casa. Cal dir que no ens falta de res i tots ens tracten molt b!!! La casa la teniu a les fotos i algun dells tb.

Be el que si que ens falta ara es aigua;Ahir tot Daloa es va quedar sense i la previsio es que no n'hi hagi fins daki 4 dies. ueeeeee... pa d problem pUr mua.

Ahir vem tenir festa de lesplai, perque era lAssumpcio i les monges de lassumpcio celebraven q fa 50 anys q van arribar a lafrica occidental. la festa va ser gran, va venir gent, la majoria mongetes amb abit o habit lila (sera abit) de Benin,Togo,Burkina, Niger, i algunes europees. Alhora 3 delles feien els vots perpetus. La suma de tot aixo va implicar la missa de mes 4 hores. A la tarda vem anar al seu cole a dinar i a veure representacions de les antigues alumnes. Ara ja dones grans.

I avuiiiiiiiiii.... vaia rotllo q porto.... ara quan sortin de missa tenim reunio de monis o monos q diuen aqui, per preparar les activitats de dilluns i aquesta tarda continuem amb les olimpiades, toca futbol i handol. Els nens fan una cosa i les nenes una atlra; grrrrrrrrrr :-)

Una activitat que va ser molt interessant va ser lexcurio a una fabrica de fusta amb tots els nanos. Interessant pq pel cami vem descobrir parts de Daloa q no haviem vist, i vem veure barris una mica mes pobres. Es xulo i mes ho dhauria ser pels nanos veure convertir un tronc que va passant per diferents maquines i cintes en un taulo recta i polit. I la sortida ens va anar b tb per moure'ns una mica, q no fer res dexercici i no us podeu imaginar com mengem.

Ho deixo aki... he de deixar coses pq les puguin explicar la resta i a part vaig a despertar el personal q hem desmorzar.... mira ara sento soroll...

Molts peeeeeeetons a tothom.

Vaig a penjar alguna foto mes!

VOSALTRES MATEIXOS...

Aquest és l'himne de la colònia, i a mi em fa posar els pèls de punta...

Pequeños detalles...

Ayer, miercoles, asistimos a una conferencia del ministro de juventud y otras personalidades. La experiencia fue interesante. Al acto asistieron diversas asociaciones de jóvenes , entre ellas nosotros, los niños mayores del Centro Cultural de Sant Joseph de Calasanz. También podria identificar entre los asistentes a un grupo de escoltas o algo parecido, por su uniforme, su pañuelo al cuello y su discreción, muy callados y ordenados. Mientras esperábamos el inicio, uno de los grupos animaba con un timbal, con alegres cantos y con bailes. Y los niños de la colonie, o sea nosotros, contestábamos con gritos de animación y cánticos. Aquello se convirtió en una especie de combate... Poco después, nos sorpredieron cuatro jóvenes con un playback y un baile en el escenario. No sé si formaba parte del acto... ya que poco después aparecieron los tertulianos, entrajados y perfumados.

La conferencia supongo que estuvo interesante, ya que mi conocimiento del francés en absoluto entiende un discurso de este tipo. Trataba sobre el desarrollo sostenible. Tres de nuestros niños hicieron una pequeña interveción en el escenario con algunos deseos de sostenibilidad y medio ambiente.

Aquí el tiempo no es tan importante. Ayer nos vimos sorprendidos al comprobar que el motivo por el que nunca cumpliamos los horarios de salida de los niños, es que los monitores no se interesan por la hora, no llevan reloj. El tiempo aquí no es oro, o mejor dicho, sí lo es, porque no se preocupan por él...

Estas experiencias nos dan para reflexionar... Aunque todos sabemos la existencia de la pobreza en el mundo, el hambre, el sufrimiento..., esta estancia nos está ayudando a ser aún más conscientes, a vivirlo un poco más de cerca... Aunque me avergüenza “vivirlo” desde mi situación de privilegio, ya que se trata llanamente de observar desde el otro lado.

Es muy triste ver cómo calzan muchos de estos niños, lo demasiado a menudo que vienen enfermos, con fiebre, con falta de higiene y atención sanitária...

Me queda el milésimo consuelo de sentir que aquí cuentan con nosotros, con nuestra experiencia y nuestras aportaciones al programa de la colonie, a hacer pasar a estos niños, aunque solo sea, algunos ratos divertidos, agradables y educativos.

Pero hay tanta necesidad...

Obertura Olimpiades sota la pluja

Hooooooleeeeeesssssss !!!! Com van les vacances?????

Nosaltres avui hem fet la cerimonia d'obertura de les olimpiades!!!! Els equips participants no son paisos sino les 'families'. Entorn de les families estan organitzades totes les activitats de les colonies. I aquestes estan formades per uns 14 nanos d totes les edats i un o dos monitors. En total en tenim 10.

Vaig a buscar una foto pq us feu una idea!!

Ja explicarem mes coses ara hem de marxar a fer braçalets i collarets.

pets a tuuuuut le monnnnnnnnnnndddd

A GUST

Quina sensació més agradable la de viure el present sense cap preocupació que t'impedeixi no gaudir! Cada cosa que faig i comparteixo amb la gent que viu en aquesta terra és com un regal. M'agrada parlar, passejar, menjar, escoltar tot el que es cou aquí, és una sensació agradable, molt agradable.Sí que és veritat que potser aquí tot es magnifica, però en disfruto sent-ne conscient, m'agrada.

Tot i que el país no està tant bé com pensava inicialment, hi ha més pobresa, corrupció, desestructuració familiar, conflictes amagats però vigents, tristesa...del que jo coneixia; veig i afirmo que tant nens, monitors, escolapis i nosaltres mateixos quan fem la colònia, sentim felicitat.

jOrDi

Jo de gran vull ser...

Bé mama, espero complaure't amb aquestes paraules.

No patiu que encara que els escolapis ens tractin com uns reis no ens quedarem a viure aqui. Des de que hem posat el primer peu a terra a aqui Costa d'Ivori no ens ha faltat de res.

Ens hem trobat amb un panorama ben diferent del que ens pensàvem.

Sobre el temps hem de dir que no hi ha cap dia que ens salvem de la pluja, pero no ens podem queixar perquè sino no hauriem pogut veure els mega cargols (ni hauriem tingut la oportunitat de provar-los, tot i que el més estrany que hem menjat és rata salvatge).

Seguint amb el tema del menjar us demanem si us plau que ens prepareu una bona dieta per quan tornem perquè aqui només fem que posar-nos les botes. Els escolapis tenen un cuiner que a part de ser un tros de pa cuina genial. Com que el diumenge té festa, les comunitats cristianes dels diferents barris es tornen per fer-los-hi el menjar... Pero és que a més a més, per si no n'hi hagués prou hi ha dies que anem a fer un ressopo.

Com és de suposar a cada àpat resem per donar les gràcies a Déu pel menjar que tenim a taula, pero el que ells no saben és que jo reso d'amagat per demanar foces a Déu per seguir la marxa que porten aquests escolapis. Us podeu creure que a la primera nit ja vam anar a una discoteca... Ja us asseguro jo que és més dificil aguantar el ritme dels escolapis que el dels nens de les colonies.

Sobre les colonies hem de dir que els monitors ivoriencs ens han acollit molt bé i compten molt amb la nostra participacio i opinio. Ens certs moments agrairia que no comptessin tant amb nosaltres per tal d'estalviar-nos les reunions diàries de 2 o 3 hores... pero no ens podem queixar que aixo és el que hem vingut a fer voluntariament igual que tots ells. Tots els monitors de la colonia treballen voluntariament i pel fet de ser el primer any que es fan cap d'ells és titulat per aixo és molt important per ells fer la feina ben feta per obtenir el certificat. Porten una energia que ni els escolapis la tenen...

Els nens paguen mil cefas per assistir a les colonies pero no s'ho poden permetre tots, aixi que n'hi ha que els hi ho paguen els escolapis. Per aixo no se sap si les colonies es podran acabar el dia previst o s'hauran d'acabar abans. Es fera el possible perquè no sigui aixi.

En Bertrand, té un paper molt important a les colonies, doncs n'és el director. La veritat és que tot i la seva marxa té molt clares les seves responsabilitats.

En fi, que jo de gran vull ser escolapi de Costa d'Ivori.

Diumenge primer dia de festa

Holeeeeeeeees a tothom!!!

Despres de fer un intent d'escriure en grup i veure que cadascu te idees diferents i maneres diferents de dir les coses hem decidit escriure individualment, aixi que vaig a explicar alguna coseta jo soleta mentre la resta fa la migdiada, cosa bastant necessaria si tenim en compte que a les 7.30 erem a missa :-) sort que canten molt!!!!...

Be ja portem 4 dies al pais, pero amb els nanos nomes 2. En mica en mica ens anem integrant tant amb els monitors com amb la canalla, com amb els escolapis que porten mes marxa que nosaltres.

Pel que fa a les colonies (esplai) l'organitzacio es la seguent: els nanos, uns 140, arriben a les 8 del mati, es fan activitats per grups fins les 12, despres van a dinar a casa i a la tarda tornen de 15 a 17 tot i que sempre shan fet les 18. De monitors del pais nhi ha uns 21 i alguns dells amb una energia impressionant!!! Es passen el dia 'cantant' cancons o cridant frases que la canalla respon tambe cridant. I la veritat es que animen molt. De moment el nostre paper es molt secundari, tot i el protagonisme que tenim pel sol fet de ser blancs. Pero segur que ja anirem trobant el nostre lloc.

Ja anirem explicant mes coses... sobre l'acollida dels escolapis, crec que millor no podriem estar, ells, val a dir-ho, viuen forca comodament. Ens han tret fins i tot a ballar per la nit. Jo encara flipo in the garden. Les sister Casas dient que estavem 'fatigue' i els altres vinga a sortir de festa.

Canviant d tema i acabant ja. Avui hem conegut a la Raquel, una leonesa, si es que les de Leon es diuen aixi que porta uns mesos vivint a Daloa i que tambe hi havia estat fa mes de 30 anys. La trobada ha estat interessant, tant per sentir el seu punt de vista de l'estat del pais com per poder visitar un 'colege'(privat) de monges.

EL PRIMER TAST

Ja som a Cote d'Ivore!

Dimecres fem la primera nit a Abidjan i el primer tast de l'Àfrica negra.

Dijous al vespre arribem a Daloa i ens instal.lem a casa dels escolapis. Fem el primer tast de la pluja africana.

Divendres es celebra el dia de la independència a Cote d'Ivore. També passats per aigua. Fem el primer contacte amb els nens i nenes de la colònia. A la nit ens conviden a sopar a casa d'uns amics d'en Bertrand. En Bertrand és l'escolapi director de les colònies i el nostre contacte a Cote d'Ivore.

Per tant ja hem fet el nostre primer tast de colors, olors, sensacions, convivència...

Petit incis

mmmm k xulo quan de missatge! merciiiiiiiii
Abans que arribi la resta de grupU a explicar-vos tot lo b que estem, lo molt guapos que son la canalla i lo cansadets que anem, us vull explicar ben rapid la meva primera liada.

El dimecres al mati haviem quedat a laeoroport a les 11 am. els meus pares a les 10 am em trucaven dient que eren sota a casa i que no tenien claus per obrir el parking aixi ke vaig baixar a obrir, i resulta que quan era a lascensor me nadono k he deixat les claus darrera al pany !!!!aaaaahhhhhhh habia kedat al cap duna hora i mhavia kedat tancada fora a casa amb la documentacio i motxilla dins i sense poder obrir pq les claus estaven posades per dins!!!!!!!! oleeeeeeeeeeeeeeeee

I ara, (crec k s'ho mereixen)una mica de propaganda.
Si sou tirant a despistats feu-vos del RACC.

Com podeu veure vaig arribar a temps. Ho deixo aqui i ara us expliquem lo important!!!!!!

Què portem entre mans

De fet, ara que rellegeixo el títol que he posat, el què realment portarem entre mans serà les respectives motxilles i 5 'saques' dels xinos ben carregades! Però bé això és lo de menys. Volia explicar una mica de què va aquest viatge, sobretot per aquells que us ha arribat aquesta adreça i encara no sabeu perquè.

Resulta, com ja diu la descripció, que som un grupet de 5 persones, no repetiré els noms i qui no ens conegui a tots ja ho anirá fent, que marxem ara d'aquí unes hores, cap a Costa d'Ivori, concretament a Daloa (podeu mirar on cau en un link d'aquí a la dreta). I què se'ns hi ha perdut a Daloa? (de moment res, però alguna cosa hi perdrem segur).

Doncs ara fa uns mesos els 5 vem coincidir (cadascú pels seus motius) a una trobada informativa que organitzava la Fundació Educació Solidària per explicar els projectes que tenien per aquest estiu. La Marta i en Jordi, ja sabien on es posaven perquè porten dos anys anant a Senegal amb ells, i coneixent la seva experiència ens hi hem animat l'Isa i jo. Raquel, ens hauràs d'explicar com hi vas anar a parar tu.
Total,... potser tampoc cal que ho expliqui tot.... vull dir que vaig per feina ... el què anem a fer a Daloa és a donar suport com a monitors a un "patronage" (diguem-li esplai d'estiu) amb 200 nens d'edats entre 5 i 16 anys. Els que munten la moguda són els escolapis que viuen allà i que durant l'any també es dediquen a tasques educatives (això ja ho detallarem més quan siguem allà). Durant aquests dies han estat formant, gent autoctona , no sabem quants per fer de monitors, i a part nosaltres portem pensades una seria d'activitats, tallers i jocs. És el primer cop que es munta aquesta dinàmica a Daloa, però segur que sortirà molt bé. (pobres nens!!!)

Per cert, a Costa d'Ivori es parla francès :-) (tres de nosaltres no en tenim ni papa)

Crec que ho deixo aquí perquè és tard i encara m'he de fer la maleta, qui cregui que li pugui interessar minimament el tema, doncs que vagi entrant que intentarem anar comentant el què fem per allà, sempre i quan trobem algun lloc on connectar-nos.

Bon estiu a tothom!

ABANS D'UN BON ÀPAT

És estrany estar ara mateix assegut a la taula del menjador i saber que en poques hores estarem a un altre continent on tot és diferent. Els que han tingut la sort de tastar l'Àfrica ja ho saben.

És xocant que en poc espai de temps el teu entorn canviï tant, un entorn que té alguna cosa que enganxa molt. No sé si és la cultura, la manera de fer, el paisatge, la gent, les mirades penetrants...no sé, en tot cas ja hi estic molt aprop.

És difícil expressar les ganes que tinc de retrobar-me amb l'Àfrica, ja que és un continent que em fa molt de respecte, en el sentit de l'admiració que tinc cap a ella. És l'origen de tot plegat, és l'essència, és la mare.

Tinc ganes de retrobar-me amb les meves amigues com la pau interior, la tranquil·litat, l'harmonia, la serenitat, la humilitat...i gaudir-ne.

En fi, és com estar davant d'un plat molt suculent i bo i que saps que és dels teus preferits. Així que demà començaré a menjar, i durant els pròxims 22 dies no faré res més. Al tornar tocarà fer-ne la digestió i pair-ho bé per no tenir mal de panxa i tornar-ne a menjar un altre dia.

somriuress (Jordi)

Bitllets d'avió

Anada

Dimecres 05/08/2009
BARCELONA 13:10 --> CASABLANCA MA 14:25
ROYAL AIR MAROC - AT 961
AIRPORT MOHAMMED V
TERMINAL B TERMINAL 2 DURACIÓ 2:15

CASABLANCA MA 22:20 --> ABIDJAN CI 01:50
ROYAL AIR MAROC - AT 533
MOHAMMED V F HOUPHOUET BOIGNY 06AUG
TERMINAL 2 DURACIÓ 4:30

Tornada

Dijous 27/08/2009
ABIDJAN CI 02:40 --> CASABLANCA MA 07:00
ROYAL AIR MAROC - AT 532
F HOUPHOUET BOIGNY MOHAMMED V
TERMINAL 2 DURACIÓ 4:20

CASABLANCA MA 16:30--> BARCELONA 20:35
ROYAL AIR MAROC - AT 962
MOHAMMED V AIRPORT D
TERMINAL 2 TERMINAL A DURACIÓ 2:05