FINS SEMPRE

Avui hem viscut allò que ningú vol viure, el comiat. El comiat de gent que en pocs dies han aconseguit que ens els estimèssim moltíssim, gent que sense fer res en especial, només sent com són ens han emocionat i ens han fet sentir.

Mentre érem a la festa de clausura amb tots els nens, monitors, responsables i pares el cap m'ha jugat una mala passada: ostres! i si no els torno a veure mai més, són gent que m'importa...no no no, no pot ser, això no pot estar passant, no s'està acabant!!

Doncs si, ja s'ha acabat la "Colonie de Vacances, Daloa 2009", ufff...quantes emocions en poc temps, quantes rialles, mirades, petons, abraçades, queixalades, pessics... Jo en vull més!

Està clar que aquesta experiència quedarà dins nostre i no s'esborrarà mai. Ens servirà per entendre altres maneres de caminar, i això és riquesa d'aquella que no ocupa espai.

Ja m'anyoro i encara no he marxat, ploro com si ja fos molt lluny d'ells i encara sóc aquí...ufff!

M'acomiado de la colonie amb una gran sensació de felicitat, causant-me un somriure permanent,

à bientôt

PD: A partir de demà dilluns és molt possible que no disposem d'internet. Bona nit a tothom!

¿ DAMOS UN PASEO POR DALOA ?

Hoy daremos una vuelta por la zona. Daloa, vista en el mapa, parece una ciudad grande. La mayoria de sus calles son de arena rojiza y de suelo irregular, con baches y desniveles. Solo una cruz asfaltada parece dividir la ciudad en cuatro partes. Sus caminos, a vista de pájaro, ordenan la ciudad formando cuadrículas.

Las orillas de los caminos se visten con pequeños puestos, construidos con tablones de madera, donde las familias venden cocos, mandarinas, naranjas, huevos, pastas de coco (que las frien allí mismo), ahuacates, algunas golosinas... En algunas esquinas también podemos encontrar otros kioskos, algo más grandes, donde compramos pan, papel higiénico, agua, patatas...

Paseando por nuestro barrio, los niños nos saludan al grito de: Tonton Jordi! o Tata Marta/Raquel/Ana/Isabel! En la colonie nos llaman a todos los monitores con el prefijo Tata, a las chicas, o Tonton, a los chicos. Es un saludo respetuoso hacia los adultos.

Además de la casa de los escolapios, donde vivimos muy cómodos , hemos visitado dos casas. La primera, donde nos acogieron con una deliciosa cena, era de una familia amiga de los escolapios. La segunda es de uno de los monitores responsables y de más edad de la colonie, Couma, que es un profesor de formación profesional. Es un hombre encantador.

En general, las casas son de una sola planta, y muy humildes. Pero algunas bien equipadas con electricidad, agua corriente, etc. Aqui no necesitan sistema de calefacción del agua, ya que no existen los inviernos fríos. Aunque en estos dias de nubes y lluvia incansable a menudo necesitamos la camiseta de manga larga... Cocinan en sus patios, donde disponen de un sistema de fuego de leña un tanto curioso, construido con barro y donde pueden utilizar más de una olla o sarten al mismo tiempo.

Pero también, paseando por el pueblo, hemos visitado barrios donde las viviendas son mucho más pobres. Hechas con tablones, sin las condiciones higiénicas básicas, y con mucha miseria. En las calles se acumulan montones de basura donde picotean algunos pollos callejeros y donde a menudo acuden los niños en busca de algo útil

Cuinant torrijas a costa dIvori...

eun pe surrealist!!!!!! (aixi va el meu frances)

M'acabo d'escapar de la cuina per venir a actualitzar el blog, q ara feia dies q no deia res. Avui es el tipic dia que cuinen els de fora, es a dir nosaltres, i aquest cop no es truita de patates, ni pa amb tomaquet ni botifarra amb mongetes. El menu es paella ( en jordi fa estona q s'hi baralla), porra, tipica dandalucia (una mena de romesco que ja ens ha fet algun cop l'Isa) i de postres m'ha tocat fer torrijas. Sense haver-ne fet mai i menjat nomes un cop. Pero crec que han quedat prou bones. La Marta ens fa de pinxe a tots i la Rachel la tenim a la pelu, una monitora i una nena de la colonia li estan fotent unes quantes trenetes al cap. (acaba darribar amb 27 trenetes)

I coooooom va tot????? doncs b b....

Ahir vem anar a sopar amb l'Andrea, un informatic italia q porta dos anys a Daloa coordinant un projecte d'alfabetitzacio de nens i adults d'una ong italiana, i que es vei nostre. I amb l'Adela una noia italiana tb, que treballa a la ONU i q ara esta a cote divori per donar suport a les eleccions que hi ha al novembre. Ens va explicar que el juny havia acabat la segona fase per inscriures i obtenir un dni. Es a dir per censar-se doncs fins ara encara no existia cens. El problema pero es que hi ha el proces parat per falta de diners. ( si es que ho vaig entendre be) els treballadors fan vaga pq no cobren. ( http://news.abidjan.net/h/340687.html )

Geeeeeeeeeeent a nosaltres nomes ens queden dos dies de colonies.!!!! El diumenge ja acabem amb una festa on fins i tot hi assisteixen els pares. Ja us explicarem.

Anem a sopar el nostre sopar aaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhh hem convidat el cuiner que de fet es per qui ho fem. El JB !!!!

jaja va marxo q la resta ja stan cridant eiiiiii la Malaronee.... jo com q no es dimecres no m'he de pendre el Laiam. Alaaaa fins la proxxxeeeeeeeeeeent.

A per cert avui les nenes Isa,Raquel i jo mateixa hem pogut anar de mercadillo, hem fet campana de les colonies per comprar el sopar i ha valgut molt la pena.

marxooooooooooooooooo ja deuen haver beneit i tot

petonts i molts recooooooooooooords q tothom.

Mmmmm...

Aquest petit muntatge ha estat fet a corre cuita, ja que amb l'Anna estem fent el sopar per a tots, i en som uns quants!!

Bon profit a tothom!

ELS PENTINATS

El primer dia que vàrem arribar a la colònia haviem de distingir els

nens de les nenes pel vestits tradicionals (feien una celebracio) ja que tots anaven amb els cabells ben curts. Es veu que a l'escola, per no marcar diferències, no només els fan anar amb uniforme sino que els obliguen a portar el cabell ben curt.

Això el principi era un problema per nosaltres però a mesura que hem anat avançant les colònies les nenes s'han anat fent pentinats ben diversos. Ara que ja ens haviem après les cares

tornem a estar desorientats per saber qui és qui.

La veritat és que és maco de veure la originalitat dels pentinats.

El grupU

Pels que encara no ens coneixeu a tots, aquestes som les personetes del grup.

D'esquerra a dreta som l'Anna (la patosa, ja porta un morat), l'Isa (la "chava", aaaaamb laaaa mààààààààà endins...), la Rakel (la que no deixa dormir perquè no calla), la Marta (la menja cartilegs, nyam nyam bon profit), en Bertrand (el nen gran) i en Jordi (el figurin de Tintin).

Aquest som el grup que donem mil voltes a les coses. Ara bé, en decidir el nom del nostre grup hem coincidit a la primera.

C'EST PRESQUE LA FIN

Après des jours de rencontres entre amis colons et moniteurs, les enfants comme les monos vont devoir penser au retour au calme pendant ces derniers jours de la colonie. Un peu de leur courage. Pourtant on se sente bien joyeux entre bons amis, amitié tissée durant les vingt et un (21) jours qui nous ont permis d'être ensemble. Quelquefois des grâces sensibles et des inspirations majeures nous entraînent à faire des œuvres pour essayer d'établir et renforcer des liens de fraternité, mais sommes-nous capables de continuer sans consolations ? C'est pour cela que disons courage aux uns et aux autres. C'est un début, mais qui doit avoir une continuité pour la bonne cause des enfants de la ville de Daloa.

-----------------------------------

No us penseu pas que ja tenim aquest domini de l'idioma. Ja ens agradaria! El missatge es d'en Bertrand, que tambe esta fent un blog aquests dies i l'hem liat.